Ens paràvem a quansevol, raco per no tindré d’arribar mai

Ens paràvem a quansevol

raco per no tindré d’arribar

mai.

Un ves una carícia

un descobriment.

La ciutat anat creixent,

com hem creixut nosaltres.

d’aquell temps cuasi no

en queda res.

només cistelles de records.

Com pujava carregat

cap a sant salvador

pedres i rocs i molta esperança.

Cistelles de records,

munts de patates,

coves de bitxos i pebrots

i ara m’agradaria

menjar cireres de Seròs

i préssecs de la Granja.

Una escletxa, hem obert

una escletxa, però ja

sabem que desprès

es tornarà a tancar.

Sol y nubes jugando

en primavera.

y todo esta tan verde.

Hoy

espárragos para cenar.

Afila el filaro,

que ja venen darrera

amb el plantador.

Com canten els ocells,

quina alegria, quin sol

quin olor.

Reparteixo cartes ,que la

majoria no valen res,

però ho faig com si fos

lo mes important del mon.

per si un astronauta hem mira

pugui disfrutar.

Totes les campanes

toquen diferent

no hi ha dues esglésies

que siguin iguales.

Ara passejant pels carrers

repartint cartes.

veien el sol amagar/se darrera

una broma.

Com si el mon s’acabes

ara

axi et miro.

Lluiten de qui son

les peces d’art del a franja

quan tots tendrien d’estar

contents i agraïts de que

simplement existeixin.

No lo seu es lluitar

encara que sigui per tonterries.

Que persistents son

aquestes bromes

i que bona aquesta

sopa de carabassa .

Visca la carabassa

la síndria i el meló

Un dia vaig tindré

la lluna al jardí i

com sempre se m’escapa

la vaig pintar.

Estoy intuyendo un nuevo

concepto de trabajo.

Un nuevo concepto de moda,

un nuevo concepto de vacaciones

un nuevo concepto de vivir.

Un dia anava buscan

el sol, al sortir de casa

era gros i gran

i confor/ me anava corren

es nave fen petit.

Cansat hem vaig parar a dormir

i de bon mati hem va despertar.

El sol vol sortir,

un ocell canta,

la po igual sols

son bombolles d’aire.

A les venes.

I la llibertat una respiració.

Amor meu

tu que et

Passeges com la boira

ompla els meus pulmons

D’aire.

Dios mio unos pasos

nadando y otros

tragando agua.

En fotografia un segon

es molt temps.

Tot esta bullin

a veure quina sopa en sortirà.

Aquests equilibri fràgil

entre bromes i sol.

Que contents estan,

els ocells desprès de

la pluja,

com canten.

Si jo pugues també

cantaria.

Com si fos un escultor

vaig polint borreres

Com si fos un pintor

Vaig pintant .

Amor que t’amagues entre

les canyes i bardisses

canta una canco

Anuncios

Una respuesta to “Ens paràvem a quansevol, raco per no tindré d’arribar mai”

  1. Ros Angel Says:

    Intento darle espacios y la máquina no me deja

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: